Doble imposició

Si per una d’aquelles coses han hagut de cobrar una feina d’una empresa espanyola, potser han viscut la mateixa situació que un servidor. I és que un dia t’encarreguen una feina, i quan la vols cobrar i fas la factura perceptiva et demanen el certificat de residència fiscal. Et diuen que sense el coi de paper no et pagaran, o que si ho fan et retindran un 24% d’IRPF “per si de cas”, no fos cas que estiguis estafant el fisc. I a partir d’aquí comença l’aventura: primer intentes fer entrar en raó el pagador adjuntant-li documentació que tens a mà, com ara un certificat de residència del comú, però et diuen que no en volen saber res, que allò “no és vàlid”. I clar, com que qui paga mana, fes-li entendre al capgròs de comptabilitat que la validesa és molt subjectiva, i que si per una d’aquelles coses tu deixes de considerar vàlida la llei de la gravetat el comptable dels collons no començarà a flotar per art de màgia. No hi ha manera, toca passar per Tributs. Com ja es poden imaginar, els avenços interestel·lars en digitalització de la nostra administració són tan fulgurants que aquest certificat (que toca’t els collons, has de pagar), no es pot aconseguir en línia, has d’anar allà presencialment perquè te’l gravin en pedra. De la gestoria ja et diuen que no demanis hora, que te la donaran per tenir el certificat del 2026; que et plantis allà a provar sort. Però tu no tens res més a fotre que perdre el temps i les ganes de viure fent cues absurdes per documents que en 0,01 segon hauries descarregat a l’ordinador. Ara entenc això del conveni de doble imposició: m’imposen burocràcia inútil els uns i els altres per poder cobrar la meva feina. Gràcies!