Realitats

La nostra és una societat aviciada que creu que els carrers els posen al matí perquè ens hi passegem. Que el sol surt cada dia per acompanyar el nostre dia a dia, que els nostres desitjos són ordres per a l’univers, que ens mereixem tot allò de bo que puguem imaginar, tant o més que qualsevol altra persona, perquè nosaltres som nosaltres, una realitat incontestable. Éssers únics, insubstituïbles i meravellosos, com ens repetia la padrina cada cop que fèiem una gràcia. És clar que aleshores teníem tres anys, tot el potencial al davant i un munt de temps per espatllar les expectatives pròpies i alienes. I no rebre un no quan tocava ens ha lobotomitzat el criteri fins al punt de pensar que el món és un dispensador de lliure servei en què només hem de passar la safata per anar tastant –aquí i allà– tot allò que ens ve de gust a cada moment. Creiem que mereixem –i així ho reclamem– allò que volem quan ens ve de gust. Oblidant que el principi de realitat generalment malmet les bombolles de sabó fetes d’autopercepció indulgent. I així arriben els plors quan no entenem per què ens costa quedar-nos embarassades als 45, quan no volem entendre que ser pare o mare és un desig i no un dret que cal garantir a qualsevol preu, quan opinem alegrement sobre temes que desconeixem, amb teories elaborades i monolítiques basades en el que “a mi em sembla” –com si això tingués cap valor– i no en el que és. És clar que quan veus qui surfeja com un mestre sobre el principi de Peter és fàcil pensar que si ell pot, tu també hauries de poder. Ai las! La realitat és tossuda, però també imperfecta.