Què està passant?

Podria encapçalar aquest grapat de paraules amb una expressió menys trillada, però servidor i les idees brillants no ens creuem massa sovint; què hi farem! Parlar de l’actualitat nacional sense molestar és una tasca força complicada. Parlar de Trump des d’aquest racó del món i en un mitjà local, com és el cas, és fàcil –val a dir que tampoc tinc previst cap viatge a terres de l’oncle Sam–. I què puc dir d’Israel? Doncs que el govern sionista s’ha empescat un escenari alternatiu per distreure l’atenció del respectable atacant l’Iran. L’argument és demolidorament demencial: han atacat per prevenir una amenaça existencial de caràcter nuclear que podria afectar a tot el món, és a dir, els Estats Units, Europa i... endavant que fa baixada. Des de la II Guerra Mundial, el planeta no havia viscut una escalada militarista com l’actual. Hi ha guerres per a tots els gustos. Tornant a l’amic Donald, a banda del conflicte comercial contra el món sencer, està a un pam de provocar-ne una de civil. Ell, però, no vol desviar el focus d’atenció. Ans al contrari, vol ser el centre de l’univers, al preu que sigui. Deia Roser Porta, en aquesta capçalera, que no hem après absolutament res de l’horror nazi. Des del cinisme més cru hom podria dir, sense por d’equivocar-se, que sí que se n’han extret molts ensenyaments. Eh, que no es tractava de parlar d’aquí? Què vol que digui, que la contractació de Xavier Mujal és un escàndol? Que barrejar el sometent amb la presa de possessió del nou Copríncep episcopal sembla un acudit? Doncs no ho oblidem en la pròxima escomesa electoral.