Massa gent

Als carrers, a les carreteres. Hi sobra gent. El creixement del país després de la pandèmia així ho constata. No és només una percepció. Cada cop som més gent a Andorra. La xifra vermella en l’imaginari col·lectiu dels 100.000 habitants ja no es veu ni irreal ni llunyana. Molta gent. Massa gent –diuen alguns–. Gent de fora, perquè part del problema és que es nota molt que són de fora. Gent que es passeja amb cotxes cars i vulgarots, que encareixen el preu dels pisos, que es multipliquen a les xarxes explicant-nos com és viure al país en una llengua que no és la nostra. Persones que han vingut de fora i que ens atenen en castellà d’ultramar, amb altres costums, amb altres maneres de fer, que alteren els usos i costums, que reflecteixen –sense gaire sorpresa– aquesta multiculturalitat mal païda de qui mai s’ha preocupat per integrar ni integrar-se. I avui anem dient que som massa gent. Que calen mesures per aturar la invasió, que no hi ha prou recursos per a tothom, ni prou feina, ni prou espai. Més enllà d’aquest creixement nostre, històricament anàrquic i interessat, apareixen les veus que reclamen Andorra per als andorrans. Per als de casa. Sense tenir molt clar, en escoltar aquesta mena de discursos, a partir de quina línia quedes assimilat. Si calen pocs o molts cognoms andorrans per passar pel sedàs de qui té dret de viure aquí. Desviant el discurs del problema real, que no és un altre que el model de país, la necessitat efectiva d’integrar els nouvinguts, i de fer estimar una terra que és la nostra però que sovint hem estat els primers a prostituir i vendre al millor postor.