Dimensions

Trump ha fixat el seu punt de mira en Harvard. Vist des de lluny es podria pensar que el talent i l’excel·lència ofenen la seva intel·ligència. Donat que com a POTUS pot fer el que li roti –o almenys així ho creu ell– s’ha engalipat a cop de decret contra una de les universitats de més prestigi i reconeixement mundials. L’argumentari no s’aguanta per enlloc, però no importa, tampoc sap què és el Congo i no té cap mena de vergonya de demostrar-ho. Trump no és una broma de mal gust, ni desapareix com si d’un malson es tractés. Res d’això, és el seu moment i el viu a fons, costa avall i sense frens; i girar el cap no porta enlloc, perquè també és a l’altra banda. La distància distorsiona el que està passant als EUA, allí té el comandament dels altaveus més potents, i aquí sembla que també. Evitar la dimensió Trump és una tasca feixuga si, a la vegada, vols estar al corrent de l’actualitat. Pot passar que es produeixi un fet singular que desviï el focus d’atenció i de cop al bot et veus immers en una altra dimensió que, passat el moment: Oh, sorpresa, no és Trump!, acabi sent tan asfixiant o més. Un que encara fumeja, i mai millor dit, ha estat l’elecció del cap de l’Església catòlica. Ves per on, a l’hora de la veritat, del primer a l’últim estat occidental, va fer un seguiment en viu i en directe, de l’abans, el durant i el després del fet. També és ben cert que els presidents s’escullen cada quatre o cinc anys i, en canvi, el canvi de papat és un fet singular. En aquest cas es podria dir que va ser sortir del foc per caure a les brases. I per rematar-ho el 267è pontífex, Robert Prevost Martínez, Lleó XIV, és estatunidenc i d’ascendència espanyola.