El último

No amagaré que com a bon boomer que soc, la notícia del retorn als escenaris d’El último de la fila repartit en dotze concerts el 2026 m’ha despertat alguna cosa a dintre que no sabria definir. Primer, constatar el xoc de la comparació dels actuals Manolo Garcia i Quimi Portet amb els rostres joveníssims del cartell al seu darrere quan van fer l’anunci de la gira –la fotografia és la del disc Como la cabeza al sombrero– adonant-te que tots ens fem grans, fins i tot els ídols de joventut. Però ràpidament el vaig superar recuperant algunes de les seves gravacions més significatives. Per sort, el nostre vehicle encara té un reproductor de CD, per la qual cosa ràpidament l’armari del garatge de casa –allà on guardem aquelles coses que ja no fem servir, però no ens en volem desprendre– va obrir les seves portes per oferir-nos els discs d’El último que tantes vegades havien sonat en el reproductor, i que tants records acaben portant sobretot per una època en què crèiem que tot estava per fer i que tot era possible. Podria simplificar i dir que les seves lletres ens conviden a apreciar el món i la natura per trobar la bellesa i l’amor en les relacions humanes, però són molt més que això, són tot un univers que reflecteix la complexitat humana, la resistència personal i l’emocional en moments d’introspecció i desafiament... i tants altres conceptes. No és nostàlgia, és el reconeixement a uns grans músics que s’han convertit en transgeneracionals per la seva poesia en les lletres i per la melodia de les seves cançons.