La normalitat de les novetats

És un fet tangible que molts dels esdeveniments que s’apropen a les nostres vides apareixen amb tota la simplicitat del món, i que alguns també són mostrats i presentats com a grans novetats. Es colen amb la naturalitat més absoluta en el nostre imaginari col·lectiu i s’inscriuen, però, en una normalitat, sense aixecar debat i/o discrepàncies prou marcadament efervescents. No obstant això, per assolir aquest objectiu i aconseguir alhora aquest escenari neutre, cal que empíricament s’alineïn els astres, o bé complementàriament, que el mestratge d’un expert comunicador en el màrqueting del protocol, alteri l’ordre i la força de les accions moderant-les, afavorint i aconseguint els objectius, un resultat que hom consideri lògic i normal. En clau d’esports, l’estat deplorable de la gespa natural de l’Estadi Nacional, una vegada desmuntada la logística de la cerimònia d’obertura dels Jocs, no deixa lloc a cap dubte que cal desmantellar el verd, i tot això, casualment, adaptant-se a l’agenda prevista i calculada d’una efectiva retirada del futbol professional, en favor del rugbi. És la normalitat de la novetat. En clau institucional, l’entronització del nou bisbe d’Urgell, alhora Copríncep episcopal, aprofitant l’entranyable diada de Canòlich, es pot inscriure dins del manual de la normalitat de les novetats: s’encomana, doncs, des del nou Papat de Roma, la gran tasca a un diplomàtic bisbe, de resoldre la carpeta andorrana, gestionant i definint un encaix definitiu entre el Vaticà i Andorra, o sigui, parlant en plata, determinar el futur d’un fràgil Coprincipat.