Thestrals

L’artista Käthe Kollwitz deia que la missió de la seva obra era expressar el patiment; aquell que no acaba mai, aquell que és més gran que una muntanya. Fet i fet, no sé del cert si la frase és seva, però bé podria ser-ho coneixent el recorregut vital de la gravadora i escultora alemanya. Aquests dies he començat a llegir Yuriko, de Mercè Aznar (Anem Editors). Una lectura lenta i dolorosa. Com el delit insà de gratar la crosta d’una ferida, que tot i que fa mal no pots aturar fins que torna a sagnar. Exacerbar el dolor per superar-lo, un alliberament insà i necessari. Envoltada de silenci, com un bisturí esmolat i precís. I m’ha fet pensar com la literatura –i, especialment, la poesia– pot i ha d’anar més enllà de l’exercici estètic per confrontar-nos amb els nostres secrets, amb les nostres ferides. Un dolor addictiu –no dic que no–, compartit –n’estic convençuda– i, per tant, universal. I aquest cap meu, que s’entesta a fer metàfores absurdes i buscar connexions dispars, m’ha fet rellegir Harry Potter per retrobar els Thestrals, les alades criatures màgiques amb forma de cavall esquelètic que menen els carruatges dels alumnes fins a Hogwarts. Animals invisibles per a tothom que no hagi vist de prop i assumit la mort, i que en els llibres de J.K. Rowling només poden veure en Harry i la Lluna Lovegood. Com els membres d’un club exclusiu que es reconeixen entre ells i del qual ningú no vol formar part. Potser era veritat allò que ens deien de petits: si pica, cura. Quan no pots fugir, quan la dissociació ja no és una opció, ens queda la poesia. Ens queda Yuriko.