Paradoxa

En una setmana atapeïda per la competició esportiva i que ben segur manté molta gent pendent de l’streaming, segurament hauria d’estar escrivint sobre un atleta o l’altre, sobre les medalles obtingudes i el rànquing en el qual sembla que quedarà Andorra. Però ja els confesso que malgrat que alguns dels amables lectors em veiessin en la retransmissió de Diari TV de la inauguració dels Jocs dels Petits Estats, el meu humil paper va ser el d’acompanyant dels experts en informació esportiva d’aquest mitjà, l’Ivan i el Marc, i la condecorada jugadora de rugbi Noèlia Pauls. Però no pas perquè en sàpiga molt d’esport i esportistes andorrans, sinó perquè la cerimònia tenia un fil conductor farcit de patrimoni cultural, de tradicions i cultura popular. I aquest era el meu paper, el d’ampliar la informació pel vessant cultural, més enllà fins i tot del que el guió oficial establia. Mostrar al món la nostra riquesa en aquest àmbit està molt bé i soc el primer a aplaudir-ho. Ara bé, aprofitant l’avinentesa, no me n’estaré d’expressar certa perplexitat davant d’una gran paradoxa: si identitat i cultura popular van de la mà; si cohesió social i cultura popular van de bracet; si tenim clar que una de les millors maneres de mostrar el país és a través de les seves tradicions i la seva cultura popular –i així ho fem visible en una cerimònia–, no s’entén que no hi hagi polítiques estratègiques des del Govern en aquest camp, que no es consideri la cultura popular una qüestió d’estat. El resum del que vam veure dilluns, però, és que la gent va gaudir. Jo m’ho vaig passar molt bé en una hora i mitja molt agradable amb la Noèlia, l’Ivan i el Marc. Gràcies.