Buna

L’octubre de l’any passat, en el marc dels actes per celebrar el 20è aniversari del centre cultural la Llacuna, va tenir lloc un col·loqui sobre el present i el futur de la cultura popular i les seves manifestacions. Un dels participants del col·loqui va ser el Tito Pelàez –ja saben, l’ànima de l’Escola Folk d’Arsèguel– que, sense pensar-s’ho ni dues vegades ni tan sols fer una primera reflexió sobre el títol del debat, en la primera intervenció ja va anar per feina i va posar de manifest la necessitat que la buna tornés a sonar a les aules i carrers d’Ordino. No recordo ara ben bé quin va ser el seu raonament, però me’l puc imaginar –els que el coneixem ja sabem com n’és, d’hiperactiu, el Tito, amb les seves coses. L’he recordat en llegir la notícia que la setmana vinent torna a Olot el Festival internacional de cornamusa, un certamen de música d’arrel dedicat a la difusió i promoció del sac de gemecs i la seva música, a més d’oferir una mostra d’altres cornamuses d’arreu del món. En una parròquia on precisament la llegenda explica les peripècies d’un buner en el desplaçament per anar a tocar a Canillo –i tenim un mural i una sala que porten el nom de l’instrument–, es fa estrany que no tinguem una escola especialitzada. I això que ja ho intentem amb l’Albert Adellach, que va tornar a fer sonar la buna pels carrers ordinencs la nit de falles. No li falta raó, al Tito. N’estic segur que de potencials aprenents n’hi ha, només cal voluntat per part de qui ho hagi d’impulsar.