Agressors i agredits

Si els agrada el futbol i són del Barça, aquesta temporada hauran gaudit de valent. I sobretot amb la consecució de la Lliga després de dos memorables partits davant dels eterns rivals, el Reial Madrid i l’Espanyol. Respecte d’aquest darrer partit, tanmateix, hi va haver una polèmica que va molt més enllà del futbol i que va sobre agressors i agredits. Des de l’òptica espanyolista i per boca de l’entrenador, Manolo González, Lamine Yamal és un provocador que, a més, fingeix. Ho diu arran del cop que el jugador blanc-i-blau va propinar, amb el puny tancat, a l’estómac del blaugrana, fet que va suposar l’expulsió de l’agressor. El mateix entrenador defensava que el Barça no podia celebrar la victòria a la Lliga a la gespa, perquè també era una provocació, la qual, en una situació similar fa un parell d’anys, va provocar l’atac de les ultradretanes brigades blanc-i-blaves contra els jugadors culers al terreny de joc. El quid de la qüestió de tot plegat és que, segons aquest discurs, el problema no és el violent que fa mal o té la intenció de fer-ne, el problema és la provocació que hi ha en la felicitat de celebrar un èxit o de caure adolorit per un cop. Aquesta mena d’opinions fastigoses són les mateixes que justifiquen les violacions perquè la noia portava la faldilla massa curta o ballava com li donava la santa gana en una discoteca. Fins quan tolerarem que la nostra societat justifiqui sempre les agressions i la violència en comptes de condemnar aquells que en fan ús? Fins quan un discurs com el de l’entrenador de l’Espanyol ha de ser tolerat i no sancionat per tot allò que diu i que no diu? Als agressors, cap justificació.