La mesura de l’èxit

Èxit. De públic, de vendes. Rècord d’assistència, de ressenyes, de likes, de comentaris a les xarxes. De manera generalitzada, el valor de la cultura es mesura en funció d’aquesta mena de paràmetres: van omplir la sala, van exhaurir les entrades, han estat els més venuts… D’una banda, és comprensible. De quina altra manera pots avaluar que la inversió feta té el retorn adequat? Que els diners que es posen a fer possible un llibre, un espectacle, una exposició o un concert han valgut la pena? Els números faciliten aquesta tasca. Tants diners que s’hi posen i tants que se’n recuperen. Beneficis i balanços sustentats amb xifres, que sempre vesteixen. Però realment un llibre amb èxit és el llibre que més es ven? El millor espectacle és el que penja primer el cartell de “no hi ha més entrades”? Al capdavall, aquesta mena d’afirmacions només signifiquen que darrere les xifres hi ha hagut una bona campanya de comunicació o un nom mediàtic, la moda del moment o la prescripció d’algú amb prou projecció que ha fet la seva feina. Imagino que és difícil anar contra corrent. Sobretot en un món en què la cultura es veu com una despesa i no com una inversió, i en què –no siguem ingenus– fer cultura costa diners. Però no puc deixar de pensar que l’èxit real de qualsevol proposta cultural hauria de valorar l’impacte que ha tingut en cadascun de nosaltres, si ens ha obert portes, si ens ha ensenyat nous camins, si ha estat capaç de remoure emocions o convidar a viure noves experiències. Més enllà de les xifres, hi ha d’haver la passió de la descoberta i la curiositat, però això no paga factures.