Aniversari

Confiat en la secular lentitud de tot el que té a veure amb els assumptes vaticans, estava donant els darrers retocs a la Seca quan, ves per on, la fumata de la xemeneia de la Capella Sixtina va sortir blanca. L’“Habemus Papam” em va deixar sense argument. Bé, no del tot, perquè del que volia parlar era del conclave, la trobada del consell d’administració de l’Església catòlica, per escollir el seu nou PDG, altrament dit Papa, i on el que hi pugui esdevenir entra dins l’esfera de la cosa humana, lluny de qualsevol inspiració “divina”. Després vaig caure en el fet que el 8 de maig se celebra l’aniversari del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Enguany, el fet ha complert els vuitanta anys i les celebracions s’han succeït al Vell Continent, amb la pompa i circumstància que es mereix l’efemèride i seguint els signes dels temps, per separat. Amb tots els peròs que s’hi vulguin posar –règim polític, etc.– cal deixar ben clar que malgrat la reescriptura dels fets –amb Hollywood com un dels seus agents més efectius–, qui va onejar la bandera al Reichstag, qui va alliberar Auschwitz i qui va aturar el gruix de les tropes del Reich va ser l’exèrcit roig, l’URSS. Rússia va pagar, de llarg, el preu més elevat en vides humanes –aproximadament la meitat del total de seixanta milions de morts– de tot el conflicte. La història és la que és. I ara que l’autoritarisme i el neofeixisme ressorgeixen amb força arreu, combregar amb el relat occidental que equipara nazisme i comunisme, com si d’aliats parléssim, no és admissible. Les mentides, per molt que hom se les vulgui creure, no faran desaparèixer aquesta veritat, incòmoda per a molts.