Zombis

De vegades la memòria et juga males passades. I sense solta ni volta, un llibre, una conversa, una imatge, et porta records que creies enterrats. I com una onada traïdora, revius situacions que en aquell moment et van semblar inevitables, i fins i tot tràgiques -o fat!- i que avui -sota la llum i la perspectiva del temps- veus que les vas embolicar tota sola en una corrua de males decisions fetes d’immaduresa, traumes mal païts i veritats a mitges. I aquí els tens, reviscolant emocions que havies oblidat -il·lusa-, sentiments que havies desterrat i inseguretats i neguits que imaginaves -ingènua- ben desats en un calaixet oblidat. La memòria juga males passades quan mires de treure’n la pàtina d’autoengany i deixes de culpar els altres del que et passa a tu. Sobretot quan amb mirada revisionista -al capdavall la memòria sempre ho és- ets capaç de reveure les teves decisions, els fets i les conseqüències dels teus actes de manera desapassionada i amb el convenciment -fem el que podem- de ser avui més sàvia que uns anys enrere. Ai, si hagués sabut aleshores el que sé ara… quantes vegades ho hem pensat, oi? Tot i que segurament haurien canviat uns errors per uns altres i seríem al mateix cul-de-sac. D’això anava la vida, oi? D’anar passant de pantalla. Tanmateix, incòmoda. A ningú li agrada pensar que potser ho hauria pogut fer millor, o si més no, no tan malament. Sobretot quan -pel que sigui- no has tingut oportunitat de redreçar els errors comesos. Aquí seguim. Fent equilibris per no caure de nou en els paranys del passat. Els zombis i els errors mai no es desen prou avall.