A les fosques

La de dilluns va ser una apagada sense precedents, ideal per donar una lliçó d’humilitat als que creuen que vivim una època en la qual l’ésser humà ho pot tot. I resulta que en qüestió d’un segon, pam, totes les certeses desapareixen i els dubtes i les pors afloren. En poques hores alguns supermercats esgoten productes en conserva, la gent compra ràdios analògiques per poder informar-se una mica i els telèfons intel·ligents passen a ser poc més que petjapapers. I és aleshores quan hom s’adona que ens hem malacostumat tant en moltes coses que quan aquestes fallen som enormement vulnerables. Una vulnerabilitat que molt sovint està condicionada a la delegació de la nostra sobirania i autonomia personal cap a l’estat. És l’estat el que em garanteix la llum, l’aigua, les telecomunicacions, l’accés a internet... no cal que jo em preocupi. I, és clar, quan aquest es demostra fal·lible i abandona les seves funcions quedem totalment desemparats. Perquè l’estat està preparat per fer front a un problema concret o a dos, però no a tots a l’hora. L’estat està preparat per gestionar el trànsit si falla un semàfor o si en fallen tres o quatre, però no pot garantir un guàrdia urbà a cada semàfor sense llum. Quelcom que demostra que hom pot ser exigent (això no es pot tornar a repetir) al mateix temps que hom ha de fer-se càrrec d’un mateix (has de poder garantir-te una subsistència mínim per a quan es repeteixi). Perquè sigui quina sigui la causa, això pot tornar a passar: l’any que ve, d’aquí a un mes o just mentre estàs llegint aquestes línies. Cal que tots plegats ens preguntem: estem preparats per estar a les fosques un temps indeterminat?