Les fonts… ai, les fonts!

Després de llegir l’editorial del Diari d’aquest dijous, poc o quasi re em queda per afegir. Contingut impecable en el marc teòric de la defensa en la protecció de les fonts d’informació com a condició per garantir una premsa lliure i, consegüentment, una democràcia més sana. La signo de dalt a baix i crec sincerament que la signaria qualsevol periodista si es deixessin al marge qüestions corporativistes. Però com s’ha arribat aquí? És a dir, com l’òrgan que representa el col·lectiu de persones que en el seu treball quotidià se suposa que vetlla pel compliment dels drets fonamentals acaba demanant que “es comuniquin de manera clara les fonts d’on s’extreuen les informacions”? Vull creure que l’espifiada del Col·legi d’Advocats és tan grossa que no tots els professionals del dret es deuen sentir ben representats per l’òrgan en qüestió i que, segur, molts d’ells discrepen d’aquesta frase tan maldestrament utilitzada. Al final del camí, el que han fet els responsables del col·legi és exactament el mateix que acostumen a fer molts polítics i institucions: quan es publiquen informacions sensibles que els comprometen i no els agraden, acostumen a buscar culpables; exigir noms i cognoms de la persona o persones que han facilitat les dades del tema publicat a un determinat mitjà de comunicació acostuma a ser la pràctica habitual. Davant d’aquesta actitud clarament vulneradora de drets fonamentals, només queda fer el mateix, és a dir, protegir la identitat de les fonts, mantenir-les en l’anonimat i no revelar-les en acolliment al secret professional.