Difamació anònima

L’anonimat s’ha convertit en la millor manera de tirar la pedra i amagar la mà. No cauré en l’error de fer allò tan americà de les virtuts públiques i els vicis privats: amb divuit anys jo també m’havia emparat en l’anonimat per difondre la meva opinió sense ser assenyalat per fer-ho. Vist en perspectiva, vaig equivocar-me, i de l’error vaig extreure’n que donar la cara és l’única manera vàlida perquè una opinió tingui valor. Quan parles d’aquesta qüestió, els mateixos que practiquen l’anonimat són els que el defensen com un dret humà universal, sobretot quan es tracta de protegir aquell qui denúncia un fet delictiu. I jo els responc que tenen tota la raó, que qui denúncia un delicte ha de tenir el dret a fer-ho si cal anònimament per no ser perseguit ni patir represàlies. També penso que tots tenim el dret fonamental a l’anonimat quan naveguem per internet, un oceà en el qual estem molt més controlats del que ens pensem i les nostres dades i cerques es registren sense prou control. Però tot això no té absolutament res a veure amb el fet d’escriure comentaris anònims o disparar des de comptes falsos a les xarxes socials i fer soroll a partir de la difamació i a la mentida només per desacreditar un tercer. D’exemples, tants com vulguin, només cal passejar per la xarxa i veure les burrades que s’arriben a dir, ja no sense coneixement de causa, sense proves de res. Si tu tens proves d’algun fet delictiu vas a l’autoritat corresponent i ho denuncies, la resta és difamació anònima i pura covardia filla d’una societat malalta. Tristament, el que havia de ser la democratització de l’opinió ha acabat sotmès a la dictadura de la postveritat.