Forats

Durant uns dies, per motius que no venen al cas, vaig abandonar el noble art (potser més masoquista que noble) d’informar-me del que passa més enllà de les quatre parets de casa. Com sigui que els vicis no desapareixen de cop al bot, hi he tornat. Una cosa és llegir sobre l’inquilí de la Casa Blanca i la seva guerra comercial contra el món com “La imposició d’aranzels: el que Trump no va aprendre de la Gran Depressió” (Deniz Torcu, The Conversation, 10/04/25)... I una altra, empassar-se l’enèsim rebrot de la diarrea judicial que remena l’assumpte Puigdemont. El Suprem espanyol li nega l’amnistia i la telenovel·la torna al capítol pilot. El personatge que ha esdevingut qui un dia va ser president de la Generalitat de Catalunya ara viu a la dimensió alternativa de Waterloo, on la realitat no entra ni amb tornavís. Entre forat i forat negre, ha anat perdent el senderi, sense renunciar a les comoditats. La seva aventura cap a la independència -spoiler: no hi ha final feliç- va ser una performance cara, d’aquelles que només fan riure els que no van pagar l’entrada. El poble sí que hi era; ell i la patuleia, no. El temps, amb la seva mala bava, els ha posat al seu lloc. Tant els fot, mentre puguin continuar tocant cadira. L’ínclit exhonorable 131 continua vivint amb l’esquena dreta, còmodament exiliat al regne de Bèlgica, com el príncep d’una ficció en què res hagués canviat. Escolant-se de forat en forat, esquiva la veritat amb l’elegància d’un funàmbul que ja no sap si camina sobre un fil... o sobre el conte que es va inventar; Like a Rolling Stone