Equilibri

Una tesi ben defensada implica la construcció d’una antítesi com a resposta ben duta. Si el nostre enteniment i tolerància pot despullar-se de qualsevol a priori, l’entesa es mourà sempre dins del terreny de l’equilibri. El problema de base arribat a conflicte sobre l’habitatge és d’una gran complexitat, degut al fet que una vivenda és alhora un bé de consum i un producte financer, dos conceptes xocants en què els interessos no conflueixen. Quan la nostra Constitució protegeix l’accés a un habitatge digne, el text no parla de cost, tampoc esmenta el preu i no acota el lloc. Quan s’amenaça de carregar-se la pau social, mostrant muscle en manifestacions democràtiques, penso que no s’ha de caure en la dictadura de demandes agosarades que trenquen les costures de la propietat privada. Govern aporta, d’una part, solucions pragmàtiques amb un parc públic de lloguer assequible, però el seu intervencionisme és qüestionable. La realitat a Andorra és que ningú viu al carrer i que el vuitanta per cent dels preus dels lloguers són assequibles. Si parlem de costos, vaig veure i sentir atònit un emissari del PS que considera, en directe i en mitjà públic, fent una lectura esbiaixada i gairebé analfabeta, que un habitatge s’amortitza al cap de vint anys, i en conseqüència, doncs, l’arrendador ja el pot subministrar “de franc” a l’arrendatari. Podríem fer-li un croquis sobre la dinàmica de vida d’una construcció, i també de la corba de despeses de manteniment, que s’accentua i redreça justament al cap de vint anys de vida, quan cal invertir, per substitució pura i dura, en equipaments tècnics.