Límits

On són els teus límits? En quin punt dius prou? L’aprenentatge de trobar el punt exacte on poder plantar-te i dir que fins aquí hem arribat –sense perdre els estreps– es treballa amb el temps i amb una assertivitat que no sol venir de fàbrica. Una feina feixuga feta de concessions, malentesos i enrabiades –no ens enganyem–, però també d’autoconeixement i d’un ben entès sentit de l’amor propi. I això val per a les situacions injustes a la feina, per les parelles que es repengen, per la família que s’aprofita, per la senyora que se salta la cua a la carnisseria i que quan li retreus, a sobre, s’enfada. On poses el límit? Com li dius a algú que està envaint el teu espai personal? Que el cafè està fred? Que en realitat sí que et molesta que arribi sempre tard, que no pagui la seva part? Perquè sovint el més fàcil davant aquestes situacions és deixar-les passar, empassar-se el gripau i després lamentar-se amargament. I el que passa en l’àmbit privat es reprodueix en la vida pública. En com deixem que ens gestionin el dia a dia, en com permetem que determinades situacions ens anestesiïn abans de fer-los-hi front, en com ens acabem convencent que el que passa fora no ens afecta a casa, mentre el rum-rum creix a l’estómac, lent i inexorable fins que un dia, per qualsevol petit gest banal i anodí, dius prou, que fins aquí, i explota tota aquella ràbia continguda, desproporcionada i devastadora que arrasa amb tot allò que passa per davant. Però no canviem de manera de fer. No fem res per canviar la situació, fem veure que no passa res i vomitem bilis a les xarxes... i així, fins a la propera.