I l’Otan? Anar-hi anant!

Si l’encapçalament d’aquestes ratlles li sona, enhorabona, la memòria encara hi és. Per a qui per edat no, és el retorn del Baion de l’OTAN, cançó de La Trinca del 1981, que feia: “Dominen el món dues grans potències, i tot un garbuix d’interdependències. Si és que els hem de creure tots volen la pau però quan es reuneixen, redeu quin cacau! I mentre dialoguen a cops de sabata, la resta del món els té per corbata, doncs així que es troben les dues nacions, a sobre la taula posen els canons. I l’OTAN?... Anar-hi anant!” Quasi trenta-cinc anys després, a banda de la irrupció de la Xina com a actor de la geopolítica planetària, que vol ser el primer, les coses no han canviat gaire. La pau és una entelèquia interpretable, com ho són Europa i la guerra. La darrera modalitat de diàleg encetada pel POTUS Donald s’està lliurant –xips mediant– a cop d’aranzels impositius. El seu deliri imperial, pel qual vol que Amèrica torni a ser gran i la primera (una cosa porta l’altra), no acabarà bé per al país que diu estimar i defensar. I per a la resta del món, evidentment, tampoc. La burrocràcia –disculpi el castellanisme, rucocràcia em sembla massa cacofònica– submisa i servil, que dirigeix Europa –repeteixo, una entelèquia– s’ha alineat amb desbordada il·lusió i gran xerinola amb la política de rearmament de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. Que no pari la festa! El kit de supervivència només era l’aperitiu, el millor ha d’arribar. El que faci falta i més per alimentar la maquinària de la indústria militar internacional per a la guerra, que és l’única veritat tangible que compta. I l’OTAN? Cada vegada més gran!