El terrat

Jo no sé si és a causa d’aquesta primavera nostra, humida i freda encara, que darrerament el cap em porta a un terrat assolellat a uns quants quilòmetres d’aquí. I des del terrat m’imagino mirant la gent que passa pel carrer, la dona que passa carregada de fruita, que s’atura a parlar amb la veïna; els nens que han plantat una botigueta de polseretes de fil al replà de l’escala; el noi que passa amb la moto i el botiguer que escombra la vorera sense gaire esma. Com si no hi hagués pressa. Com si la vida només fos cosa de deixar-la passar. Suposo que deu ser la barreja de l’astènia primaveral i el pes del dia a dia. Darrerament no sé què passa que anem tots de corcoll i sembla que el món s’acabi sempre, com si es pogués acabar més d’una vegada al dia. Per si de cas, miro de comprovar que tingui a punt el kit de supervivència. Ulleres de recanvi- serveixen les de l’anterior graduació?-; aigua envasada- ara que ja ens havíem acostumat a l’aigua de l’aixeta; medicaments i diners en metàl·lic- jo que sempre tiro de targeta per no carregar xavalla; extintor rai, que soc autònoma; llaunes de cigrons sempre roden per casa, i piles que també en tenim un munt, encara que no siguin mai de la mida que necessites. I amb això ja faríem el fet. Angoixa preventiva, en diuen. I mentre escric aquestes ratlles el cap s’envola a un sud imaginari. Fet de cases de dues plantes i terrats on estendre els llençols blancs al sol. De lectures a la fresca, amb la cadira al carrer quan es fa fosc i dies que passen sense empentes, sense mòbils, sense estrafer. Al meu kit de supervivència li falta un terrat.