OnlyFans de prohibir

El debat que s’ha obert sobre si OnlyFans s’hauria de considerar una forma de prostitució i, per tant, prohibir-se, no va tant de legalitat com de moral. I quan es barreja moral amb política pública, la cosa sol acabar malament. És evident que en qualsevol activitat relacionada amb la sexualitat cal perseguir tota forma d’explotació i abús (com en qualsevol altra feina, vaja), però voler comparar una relació sexual remunerada amb la creació de contingut digital des de casa és forçar molt el relat. Si algú, adult i lliure, decideix fer diners mostrant el seu cos, qui som per dir-li que no pot? Aquestes propostes, sota la bandera de la protecció, desprenen un neopuritanisme molt perillós. Se’ns vol fer creure que qui es guanya la vida amb OnlyFans ho fa sense marge de decisió, perquè no té altre remei, i no perquè vol (i pot), o simplement perquè prefereix això a desllomar-se en una altra feina molt pitjor remunerada. Això sense tenir en compte que intentar posar portes al camp digital ha estat, des de sempre, una batalla perduda. El problema no és OnlyFans, sinó la incomoditat que provoca que una persona pugui prendre decisions que s’escapen del que es considera moralment admissible. Regular, sí. Controlar abusos, sens dubte. Però prohibir una cosa pel simple fet que ens incomoda? Això ja no és protegir, és una altra cosa.