L’esport i el català

Segons la Llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada gairebé fa un any i amb els reglaments ja vigents, els jugadors i tècnics esportius d’entitats que reben subvencions de l’executiu han de fer declaracions en català als mitjans de comunicació i en cas de no conèixer la llengua, l’hauran d’aprendre per renovar el permís de residència. Això pot ser molt complicat. La majoria d’aquests esportistes fa molt poc que són al país i molts no s’hi quedaran, així que pretendre que ens parlin en català ho trobo bastant difícil. Ara bé, si mirem els esportistes de tot el món que exerceixen la professió en altres països que no són el seu d’origen, veiem que tots s’esforcen per aprendre l’idioma del país on es troben. Pel que fa als professionals d’alt estànding, dubto molt que perdin temps a aprendre el català, ja que tampoc disposaran de gaire temps per fer-ho. Però hi ha molts altres professionals, que no són precisament d’alt estànding, que no crec que tinguin gaire interès a parlar català. I aquests penso que pretenen quedar-se molt de temps al país. A tots plegats, però, tan sols dir-los que les lleis s’han de complir. A banda dels esportistes, penso que en el comerç en general sí que s’hauria d’exigir el català. Ja sé que resulta molt complicat amb totes les persones que venen de fora a treballar, sobretot en el sector de la restauració. Molts pensaran que els temporers són precisament això, temporers, però les lleis es fan perquè es compleixin. Un altre tema és algú que comenta que no li agrada el “catalufo” i que el parla perquè l’obliguen. Una cosa és que no t’agradi un idioma i una altra és la manca de respecte.