Benjamin el genocida

“Quantes orelles haurem de tenir, per sentir com ploren arreu. Quantes morts més ens caldran, amic meu, per saber que ha mort massa gent. Quantes vegades podrem girar el cap fingint que no ens n’hem adonat”. L’any 1962, quan va publicar Blowin’ in the Wind Bob Dylan era un desconegut. En canvi, Israel i la seva política d’ocupació i annexió dels territoris palestins amb la subsegüent expulsió dels seus habitants (els palestins) de la seva terra, no. Cert que el nivell de devastació i genocidi actual no eren aitals. La percepció que se’n tenia, i d’això no en fa tant, havia aconseguit que l’admiressin com un país modern, progressista, tolerant i europeu –festival d’Eurovisió i competicions esportives continentals incloses–. Ara com ara el seu govern s’ha tret la careta i actua a pit descobert, perpetrant un genocidi que ve d’antic i que no té cap intenció d’aturar, mentre hi hagi palestins que respirin. És molt bèstia llegir que els 400 morts dels darrers atacs de l’exèrcit hebreu –almenys, fins a aquestes ratlles–, es poden llegir en clau política. Una cortina de fum de Netanyahu, per distreure la ciutadania i l’oposició (?) de la delicada situació del seu (mal) govern. Si tota la contestació ciutadana als assassinats indiscriminats que no han cessat ni amb l’enèsima treva pactada és la de les famílies dels ostatges que reté Hamàs, tenim un problema que va més enllà de les seves fronteres. Vull creure que a l’estat d’Israel hi ha qui s’oposi al genocidi sistèmic com a forma de govern. El vent fa anys que ens va donar una resposta, nítida i clara. I Benjamin, no la trobaràs buscant déu o en el seu nom. Ni de cap déu!