Política i amor

Quan un escolta les cançons de Ginestà molt probablement acaba entenent l’afirmació que els germans Serrasolsas han fet recentment amb motiu de la promoció del nou disc, Només viure, que precisament avui presenten a Barcelona. La Júlia i el Pau, ja em perdonareu la familiaritat esmentant-los pel nom, diuen que “la política s’ha de fer des de l’amor”... Deixo els punts suspensius perquè si hi ha algun polític dels nostres que llegeix aquesta columna prengui aire i respiri fondo. És cert que podem titllar el duet de Ginestà d’un bonisme exagerat, de certa candidesa o fins i tot de viure en un altre món que res correspon al que vivim la resta dels mortals. No em negaran que els autors i intèrprets d’Estimar-te com la terra (una gran cançó, per cert) no deixen de tenir molta raó: tot seria més bonic si les emocions i els sentiments que ens dominessin fossin sempre els amorosos, a tot arreu i en qualsevol lloc. Però se’m fa difícil imaginar-me determinats debats al Consell General amb la Carine i el cap de Govern contrareplicant-se llançant-se petons en lloc de punyals en forma d’ironies i sarcasmes; o el Cerni defensant el no a Europa agafat de la mà i abraçant-se a Xavier Espot. Potser sí que hi falta més amor en la política, però l’amor que m’interessa d’ells és amb el que treballen a l’hora de defensar els interessos i el patrimoni col·lectius, el benestar dels ciutadans i la prosperitat de la societat. El que professin en els seus debats, només els interessa a ells.