Els cuidadors sentinella

A dos quarts de vuit es presenta a la Llacuna d’Andorra la Vella la darrera novel·la del Joan Peruga, una autoficció colpidora que relata la seva experiència com a cuidador. Llegir-la m’ha provocat molts sentiments i reflexions; una d’elles és la de pensar en la importància dels cuidadors. Sovint, els tercers no veiem la feina de cuidar, perquè acabem focalitzant la preocupació en el malalt. És lògic que sigui així, perquè és qui directament pateix la malaltia, però alhora cal que com a societat fem un esforç més gran per valorar la tasca de persones que ho han donat i sacrificat tot per fer-se càrrec d’un ésser estimat. A vegades en un procés de final de vida, més o menys curt en el temps, però en d’altres ocasions com a compromís vital sense un termini fix. Quanta força de voluntat s’ha de tenir per ser capaç de renunciar a bona part de la vida d’un mateix per entregar-se a un altre! Si no ho hem viscut en carn pròpia no som capaços de poder-ho imaginar. I quantes vegades preguntem a aquell cuidador com està, què necessita o com el podem ajudar? Pràcticament mai. D’un temps ençà, aquest meritori compromís de qui cuida s’ha començat a valorar també per part de les administracions, que ben a poc a poc han impulsat lleis per reconèixer la tasca, remunerar-la molt mínimament i facilitar-la si aquesta es desenvolupa al llarg de la vida laboral. Queda, tanmateix, molta feina per fer, sobretot en un món que ofereix cada vegada més avenços mèdics que permeten allargar la vida de malalts i dels padrins. Uns avenços, però, que han d’anar de la mà d’un major reconeixement dels sentinelles en tots els sentits.