Moderació

Llegeixo titulars de premsa proclamant amb entusiasme maldestre que les eleccions fetes aquesta setmana a Groenlàndia les han guanyat, cito textualment “els independentistes moderats”. Després que nostre senyor Trump fes públic el seu interès espuri per l’illa més gran del planeta, Europa respira alleujada. Sembla que, de moment, aquest territori que geogràficament forma part d’Amèrica del Nord però políticament de Dinamarca, com a demarcació autònoma, continuarà així. El que m’ha cridat més l’atenció és l’adjectiu “moderats”, que acompanya el mot “independentistes”. Catalans, el 2017 la vau cagar, i molt. Guaiteu si no els inuits com ho han sabut fer bé. Perquè l’estat espanyol acceptés el referèndum ciutadà que, per aclaparadora majoria, va dir sí a la independència, només calia que us féssiu passar per moderats. La Vanguardia, El País i altres capçaleres hispanes de pro haurien vist i narrat el fet, ja no dic donant-hi suport, però sí des d’una posició menys bel·ligerant. Ben mirat, el quid de tot plegat és la moderació. Condueix, gasta, surt, lliga, menja, folla, dorm, fes esport i beu sempre amb moderació... i tot arreglat. (Avís per a navegants: l’alcohol és una neurotoxina). Tornant a Groenlàndia, els inuits i Dinamarca, potser m’he deixat portar per un optimisme entusiasta i, ben mirat, no tot és qüestió de moderació. El tarannà del regne de Dinamarca és a anys llum de la tradició autoritària dels castellans, que administren el Reino de España com un vedat privat amb tot inclòs, per al seu exclusiu ús i gaudi, àdhuc la qüestió identitària. I ja sabem que amb les coses de menjar no s’hi juga.