Ets fatxa o comunista?

Hem arribat a tal punt de polarització en el debat públic que ha desaparegut el terme mitjà. O ets fatxa o ets comunista, no hi ha volta de full. Parles de la igualtat entre homes i dones? Ets un comunista. Critiques que hi hagi una vintena de gèneres entre els quals triar? Ets un fatxa. I així, amb tot. Tot allò que a la pràctica intenti treballar per al bé comú, entès en un sentit ampli, passa immediatament a ser considerat un plantejament d’ultraesquerra, quan la lògica hauria de defensar que tothom disposés d’uns mínims per viure: és a dir, menjar, sostre i drets per igual a la resta de la societat. Però passa el mateix quan hom surt dels marges de cert discurs woke imperant, en el qual el bonisme és la llei. Criticar obertament la manca de cultura de l’esforç, defensar uns valors propis de l’entorn social sense haver de sotmetre’s a d’altres o defensar llengua, cultura i identitat et converteixen directament en algú d’extrema dreta. I aquests posicionaments maximalistes que assenyalen com a fatxa o comunista trenquen qualsevol forma d’aconseguir un debat plausible sobre allò que, com a societat, hem de dirimir. Perquè els fatxes i els comunistes no es poden entendre de cap de les maneres, i si tu ets una cosa i jo una altra no tenim res de què parlar. Però resulta que la política va justament del contrari, de trobar el terme mitjà, de debatre i arribar a consensos entre posicions d’antuvi oposades. L’art de la política és l’art d’assolir pactes, i afavorir la polarització a través d’etiquetes no tan sols no evita l’entesa política, sinó que trenca allò que és bàsic en el si d’una comunitat com la cohesió social interna dels seus membres.