Ho tinc claríssim!

“El Dia Internacional de les Dones / és una efemèride mundial que té com a objectiu reconèixer els èxits socials, econòmics, culturals i polítics de les dones, així com abordar les desigualtats de gènere que encara persisteixen a tot el món. Aquesta data va ser establerta per les Nacions Unides el 1975, tot i que les seves arrels es remunten a principis del segle XX amb les lluites de les dones per millors condicions laborals i el dret a vot”. Viquipèdia dixit. La diada que tanta polseguera i controvèrsia genera en un segment concret i perfectament identificable de la nostra societat, que verbalitza que se sent atacat per ella i la combat, a aquestes alçades de la història no hauria de ser. Ai las, la violència de gènere, la bretxa salarial, el lideratge social –en política, economia, etc.–, la desigualtat educativa i la domèstica o el manspreading estan a l’ordre del dia. En tots aquests àmbits, el balanç segueix sent desfavorable per a elles tot i els avenços que s’han aconseguit. John Stuart Mill va deixar escrit que “la subjecció de les dones és una de les més antigues formes de desigualtat que existeixen” (The Subjection of Women, 1869). La revolució digital ha permès visibilitzar reivindicacions i lluites, però també –amb molta virulència i sovint des de l’anonimat– ha viralitzat el masclisme més ranci sense aturador. El 2025 continua existint un segment d’homes que se senten atacats pel simple fet de l’existència (de les dones). La igualtat és lluny d’assolir-se. Com a membre d’un sistema heteropatriarcal en què he estat un privilegiat, pel sol fet de ser home, ho tinc claríssim.