Temps de descompte

El temps és una d’aquelles variables misterioses que s’escurcen i s’estiren seguint patrons que se’ns escapen. Com els bitllets de 100 euros, que els pots dur durant dies a sobre sense bescanviar, però que un cop fets xavalla desapareixen com els mitjons desaparellats dins la rentadora. Tens tota la tarda davant i, de sobte, ja són les set, i no has fet res més que mirar un moment el telèfon. Arribes puntual al metge, i després d’una espera interminable mires el rellotge i només han passat deu minuts. El temps. El que et fa creure que tens tota la vida davant fins que veus a les revistes com es casen i descasen els nens que recordes de ben petits, en portada amb les mares ben pentinades i acabades de sortir del paritori. Temps que veus implacable en el rostre dels coetanis i que se t’escapa quan és el teu propi reflex qui et parla des del mirall. Suposo que tots ens pensem que el temps només passa per als altres. I així els nens es fan grans i et trobes en aquella edat entrepà en què els fills encara depenen de tu –tot i que no en vulguin saber res– i els pares s’hi recolzen cada cop més, mentre has d’aprofitar la dècada que et queda per garantir-te una vellesa digna. I la vida t’empeny entre els requeriments d’uns, les preocupacions dels altres, les responsabilitats que pesen i la vida en família. Perquè ho hem de fer tot i tot ho hem de fer bé. I mentrestant, la teva vida interior, aquell petit jardí que hauria de ser el teu refugi, acaba ple de malesa i més sec que un pedregar per manca de reg i de cures. Ep, però som a la flor de la vida i tu rai, que el temps no passa per a tu.