La massa

Fins a quin punt una sola persona pot fer la diferència amb allò que l’envolta? Tenim exemples de grans líders que van arribar en el moment adequat, que van saber canalitzar un neguit col·lectiu i van tenir prou carisma i coratge per enfrontar-se al sistema, és cert, però els podem comptar amb els dits de les mans. Diuen que els grans canvis arriben de moltes persones petites fent canvis petits. Canvis. Els bons i els dolents. Perquè més enllà del pes específic que pugui tenir una persona visionària, el canvi social i cultural el marca el col·lectiu i no les persones individuals. Tant les que segueixen el líder com les que fan seus els petits canvis que -un cop superada la massa crítica- capgiren el que fins aleshores havia estat l’ordre natural de les coses. De vegades, però, em preocupa la dicotomia que es produeix entre allò que seríem incapaços de fer com a persones individuals i com el fet de diluir-nos en el gruix d’un grup pot modificar els nostres valors o maneres de fer fins al punt de desconnectar-nos de la pròpia consciència. Tots tenim al cap la imatge de persones perfectament funcionals i adaptades, persones que mai no havien donat un disgust a casa, els veïns perfectes i estudiants exemplars, que en un moment determinat, empesos per la força del grup han estat capaces de saquejar botigues, de cometre una violació grupal o d’apallissar captaires. La inèrcia del grup. Aquesta massa que difumina la nostra individualitat i que ens impulsa al millor i al pitjor que podem oferir com a humans, fins al punt de crear camps d’extermini i fer veure que no han existit mai.