La realitat és tossuda

De la teoria a la pràctica hi ha un pas, i això potser encara ho ha de descobrir el nou raonador del ciutadà, Xavier Cañada. Que la seva voluntat sigui derivar les qüestions referents a l’habitatge als organismes competents del Govern no vol dir que, a la pràctica, totes aquelles consultes que fins ara rebia Marc Vila desapareguin de cop. Ni la pròrroga fins al 2027 canviarà excessivament una situació habitacional crítica, com tampoc desapareixerà l’impuls d’uns poquíssims propietaris de foragitar llogaters amb renda no abusiva per posar-hi algú que hagi de pagar el lloguer amb parts del seu cos. La nova prioritat del raonador seran els infants i els discapacitats, i és una bona notícia que col·lectius vulnerables siguin objecte de protecció especial per part de les nostres institucions. Però personalment, em sembla que una cosa no treu l’altra, i que si la missió del raonador és “defensar i vetllar pel compliment de l’aplicació dels drets i llibertats recollits en la Constitució” (i cito l’article 1 de la llei de creació d’aquesta figura), hom ha de tenir clar que no pot triar. Seran els problemes de la ciutadania (referents com dèiem a drets i llibertats) els que han de dirigir els interessos del raonador, i no pas al contrari. I si l’article 33 de la Constitució diu que els poders públics han de promoure les condicions per fer efectiu que tothom pugui gaudir d’un habitatge digne, la tasca del raonador haurà de ser vetllar pel compliment explícit d’aquest punt, i posar el dit a la nafra quan no sigui així. La realitat és tossuda, i és el context qui genera els problemes que cal solucionar, no són les institucions que els decideixen.