Terricabras

Quan es moren persones bones –o bones persones, que al capdavall és el mateix–, d’aquelles que a més deixen empremta en la col·lectivitat, és difícil escriure. No saps per on començar: si admirant la seva personalitat, elogiant el seu treball acadèmic, envejant la seva saviesa o simplement recordant-lo tal com es mostrava quan venia a Andorra i teníem la possibilitat d’entrevistar-lo o d’intercanviar mots en una estona de conversa amena.

T’adones aleshores que et deixa un buit, però un buit diferent del que et deixa l’adeu a una persona estimada o familiar molt proper. De sobte copses que només podràs llegir-lo en textos del passat, però que no deixaran de ser actuals, i mai més trobaràs les seves paraules acabades de pronunciar expressant el seu pensament rigorós, alhora que crític, en alguns dels temes o circumstàncies que giren en l’epicentre de la societat.

Alguna altra vegada m’hi havia referit en aquest mateix espai i, amb el perill de repetir-me, no m’estaré de dir que Josep Maria Terricabras, el filòsof, et gratificava amb les seves paraules amb aquella naturalitat que les pronunciava, amb la seva lucidesa t’enriquia, et feia pensar... En definitiva, no et deixava indiferent. Ens quedarà el seu llegat, que és immens, com ens ha passat amb tants altres intel·lectuals... que el pas del temps esdevé inexorable per a tots.

Per cert, tot i haver estat parlamentari europeu, ell es definia com a eurocrític, però al mateix temps pensava que sense Europa no se’n sortirien.