Creat:

Actualitzat:

La presència de l’os al Pirineu ha generat d’uns anys ençà un conflicte important entre els ramaders i les administracions que, des de despatxos urbans, decideixen sobre la reintroducció d’espècies depredadores en entorns i contextos diferents dels d’unes centúries enrere. L’enverinament de l’os Cachou (tema sobre el qual TV3 va dedicar un Sense Ficció fa uns dies) és un dels exemples paradigmàtics d’aquest conflicte: un os amb un comportament força depredador que protagonitzava atacs al bestiar i que va aparèixer mort per intoxicació amb anticongelant. Una de les preguntes que em genera aquesta història és saber quin és el límit a l’hora de reintroduir espècies desaparegudes en un espai determinat que ha canviat enormement, sobretot quan aquesta espècie és depredadora. Possiblement, no hi ha una resposta concreta a aquesta qüestió, però sí una certesa: fer les coses d’esquena al país i sense tenir en compte l’opinió de la gent que hi viu segur que no és l’opció correcta. Una altra pregunta que hom planteja és si aquesta introducció s’hagués fet en altres espais demogràficament més tensats. És a dir, es podria plantejar deixar en llibertat ossos en llocs com Collserola o el Montseny? L’administració respondria igual a un atac a un runner endiumenjat que a un cap de bestiar? Justament en llocs com els citats, l’os seria quelcom positiu: un depredador natural per al porc fer, així els agents rurals no s’haurien de dedicar a sacrificar-los a trets com fan tot sovint. I la darrera qüestió: quan tinguem la tecnologia per fer-ho, farem com a Jurassic Park i reintroduirem dinosaures a les nostres muntanyes?

tracking