La majoria d’edat d’Andorra
Quan als anys seixanta l’economia andorrana entra en una fase d’expansió i el Consell General intueix unes possibilitats de creixement gairebé il·limitades, es planteja la necessitat de reformar les institucions. El turisme i la immigració esdevenen els principals fenòmens socioeconòmics i el pressupost, en una dècada, es multiplica per quinze. És l’època de les grans inversions públiques: s’amplia la xarxa de carreteres, es construeixen edificis escolars a totes les parròquies, s’inaugura la central automàtica de telèfons i la caserna de bombers, es crea la CASS i es basteix la clínica Meritxell. El síndic Julià Reig és qui va establir els principis que marcarien el futur d’Andorra.
La societat dels anys seixanta és rica i optimista. Han quedat enrere les dificultats de la població que s’havia vist obligada a emigrar i aflora el desig de canvis polítics i institucionals. Els andorrans volen controlar els seus destins i es plantegen la necessitat d’atorgar els drets polítics a les dones, d’augmentar el nombre de consellers generals de la parròquia d’Andorra, que concentra el 68% de la població i la major part dels serveis del país; fins i tot, es parla d’un projecte constitucional que hauria transformat els coprínceps de sobirans absoluts a constitucionals, unes dècades abans. El procés de reforma va tenir un llarg recorregut d’ençà que els andorrans van sentir la necessitat de canviar les estructures institucionals. Dificultats de tota mena van fer que aquest procés de canvi trigués unes dècades a culminar.
El 14 de març del 1993, amb l’aprovació de la Constitució en referèndum, Andorra adquiria el caràcter d’estat sobirà i assumia el control de les relacions internacionals que, històricament, havien estat assumides pels coprínceps i que tantes tensions havien generat entre els diferents òrgans institucionals. També es garantien els drets fonamentals que, malgrat haver estat presents anteriorment, no es beneficiaven d’una regulació específica. La promulgació de la Carta Magna obligava a modificar la legislació existent i adequar l’estructura institucional a les noves circumstàncies, fet que va requerir dotar-se d’un nou marc legislatiu i crear noves estructures polítiques i administratives imprescindibles en un estat modern.