La sang del món
Sovint, quan els ecologistes parlem de la crema de combustibles fòssils, ho fem amb la vista posada en el cel, en les partícules de CO2 i en un canvi climàtic que, per a molts, encara sembla una amenaça abstracta. No obstant això, la crisi bèl·lica actual ens ha recordat, de la manera més crua possible, que el petroli no és només un verí per a l’atmosfera; és, per si algú encara no ho volia veure, la sang que fa bategar el sistema. Sense l’or negre, senzillament, el món s’atura.
En aquest sentit, el monjo budista Matthieu Ricard ho explica amb una lucidesa gairebé dolorosa: “La majoria dels individus no reacciona fins que la situació no li esdevé personalment intolerable”. I és exactament aquí on som. Certament, mentre una bona part de la societat s’ha entossudit a creure que cremar petroli era “només” un problema ambiental distant, molts s’han permès el luxe de la inacció o de la mitja rialla escèptica davant les nostres advertències. Però ara, quan la geopolítica s’inflama entre els grans productors i el preu del barril amenaça directament la nostra butxaca i l’estabilitat del plat a taula, l’ecologisme deixa de ser una opció ètica per esdevenir una qüestió de supervivència econòmica.
Siguem clars: la nostra dependència és total. Si el cos humà funciona a base de sang, la nostra civilització ho fa a base de cru. Des del transport del producte més ínfim fins a la calefacció que ens manté calents a casa, passant per la indústria agroalimentària, tot depèn d’un subministrament que es mou al ritme de conflictes llunyans. Per tant, reduir el consum de gas i petroli ja no és només un acte de generositat cap a les generacions futures o cap a l’ós polar; és, per sobre de tot, un acte de legítima defensa per protegir la seguretat i la prosperitat de les nostres famílies.
Així doncs, la crisi actual ens demostra que la transició energètica no és un caprici utòpic, sinó l’única via per guanyar sobirania i deixar de ser ostatges d’aquest “mercat de Calaf” bèl·lic entre les grans potències. Potser, ja que no s’ha reaccionat per amor a la Natura, es farà per por a la precarietat. Sigui com sigui, el temps d’esperar que la situació sigui “intolerable” ja s’ha acabat. Ja ho és.