Avui fa sis anys
Avui fa sis anys de l’inici de la covid a casa nostra i de com ens va canviar les vides, les de tots. En aquest breu article només vull compartir amb vosaltres tres idees clau que, a parer meu, ens van permetre aturar la pandèmia. La nostra virtut de ser petits, la nostra urgència per sobreviure i la nostra fortalesa per mantenir-nos units van ser claus per salvar-nos d’aquella catàstrofe mundial sense precedents.
La nostra virtut de ser petits. Amb les fronteres tancades, la població confinada, el virus avançant, només ens teníem a nosaltres mateixos, a tota la població d’Andorra, personal sanitari, institucions públiques i privades, població civil, organitzacions, persones, tots i totes junts amb un sol i únic objectiu.
La nostra urgència per sobreviure. El virus no tenia fre, a partir d’aquell fatídic 13 de març, va començar a entrar per totes les portes, frontisses, qualsevol contacte que li permetés viure a ell a expenses de defallir nosaltres. No tenia estratègia, entrava per on volia, no li importava que fos personal sanitari, ni pacients vulnerables, tant li feia. Era del tot imprevisible i fatal.
La nostra fortalesa per mantenir-nos units. Només ens teníem a nosaltres mateixos. Els professionals sanitaris van actuar de forma impecable, deixant de banda en molts casos la pròpia família, arrossegant un gran esgotament físic i mental malgrat continuar donant-ho tot al màxim en una situació mai anteriorment viscuda a Andorra. El ministeri de Salut, el paper del conjunt de professionals del país, institucions públiques i privades, entitats sense ànim de lucre, totes les entitats del país, la coordinació amb altres hospitals dels països veïns i el paper central de tota la ciutadania, persones, veïns, tothom, ens va permetre aturar la pandèmia gràcies a la protecció amb mascareta i la vacunació massiva. El nostre esperit de població unida, potent i petita, com havíem fet amb el sometent davant d’altres catàstrofes ja viscudes, ens va fer actuar a tots sense miraments, i a treballar plegats davant d’un únic problema: sobreviure a aquella catàstrofe mundial. Tinguem un especial record per totes les persones que varen patir aquella malaltia, per a moltes, fatal, i que avui ja no són amb nosaltres.