País convertit en producte

Hi ha alguna cosa profundament contradictòria en un país que celebra xifres rècord de visitants mentre cada vegada costa més viure-hi. Andorra viu una paradoxa: l’èxit econòmic conviu amb una sensació creixent de saturació. Més turisme, més cotxes, més pressió. Però no necessàriament més qualitat de vida.

Les carreteres es col·lapsen, els accessos s’omplen i el paisatge que venem com a privilegi es transforma en escenari d’embús permanent. La mobilitat ja no és una incidència puntual; és estructural.

Mentrestant, l’habitatge s’ha convertit en una cursa desigual. Lloguers que escalen, oferta insuficient, joves que no poden emancipar-se. La prosperitat no pot mesurar-se només en ocupació hotelera si obliga part de la població a viure amb incertesa constant.

El risc és convertir-nos en una versió d’El Show de Truman, un país impecable davant la càmera, atractiu com a domicili fiscal, convertit en plató per a contingut digital i refugi per a grans fortunes que volen pagar menys impostos.

Quan el model prioritza l’atracció de rendes altíssimes, creadors virals sense arrelament real i fons d’inversió especulativa que entenen l’habitatge com un actiu financer, el desequilibri és inevitable. El país deixa de ser comunitat per convertir-se en producte.

L’arribada massiva de grans fortunes en un mercat petit no és neutra. Pressiona preus, distorsiona l’habitatge i desplaça població. Si el país facilita aquest model mentre dificulta la vida a la seva gent, el problema no és circumstancial, és una decisió política.

El debat no és ideològic, és de sostenibilitat real. Un mercat petit no pot absorbir capital il·limitat sense conseqüències. Sense una estratègia definida i coherent, el creixement es converteix en pressió i pressió en expulsió silenciosa.

Andorra no pot ser una marca fiscal a costa de qui aixeca la persiana cada matí.

No és creixement. És substitució maquillada d’èxit.