No perdem més el temps

Recentment, el Govern d’Andorra, igual que el conjunt de països de la UE, està treballant per prohibir l’accés a les xarxes socials a la població fins als 16 anys, amb l’objectiu de reforçar la protecció dels menors en l’entorn digital. Són molt quantiosos els estudis que determinen les conseqüències d’aquesta pràctica addictiva que genera importants trastorns en la salut mental, com ara ansietat i depressió, baixa autoestima, addicció, alteracions dels patrons d’alimentació, del mateix esquema corporal i fins i tot problemes visuals greus, entre d’altres, perquè, no ens equivoquem, les xarxes socials són algoritmes que tenen com a objectiu mantenir-nos el màxim temps connectats en acció, perquè els seus propietaris generin diners, en contra de la nostra salut física i mental. Segons dades de Parlament Europeu, els nostres adolescents dediquen una mitjana de tres hores al dia a les xarxes socials. Si extrapolem aquestes hores diàries a la dedicació que suposaria un any sencer, els nostres adolescents dediquen unes 1.000 hores l’any a les xarxes socials (uns 42 dies sencers), i en tota l’adolescència (uns sis anys) els joves hauran dedicat unes 6.000 hores (uns 246 dies sencers) a llençar-les per les xarxes socials. Si ens féssim la pregunta en positiu, és a dir, què podríem fer si de sobte tinguéssim 1.000 hores extres l’any per fer el que volguéssim (6.000 en tota l’adolescència), podríem fer moltes coses. Estudiar els quatre anys de l’ESO (4.200 hores), estudiar en un parell d’anys un nou idioma fins al nivell C1 (6.000 hores), fer sencera una carrera universitària (6.000 hores), podríem dormir més i millor, fer més esport, sortir amb els amics, descansar... Són moltes les hores que tindríem per poder pensar a què les volem dedicar, en lloc que d’altres decideixin per mi com perdre-les inútilment. Els pares també en som part implicada, perquè s’espera de nosaltres que sapiguem triar el millor per als fills, i això implicaria modificar els nostres hàbits. No es tracta de debatre si cal prohibir o si cal limitar, sinó de prendre consciència que la qualitat de vida canviaria considerablement si aprofitéssim aquesta gran quantitat d’hores perdudes en lloc de perjudicar-nos encara més la salut.