Residències passives

La notícia que el Govern vol autoritzar 200 residències passives més no és un simple tràmit administratiu. És una decisió política amb conseqüències profundes per al model de país que volem. I, sincerament, costa d’entendre. Andorra fa anys que viu una pressió demogràfica constant. Hem crescut ràpid, massa ràpid, i sovint sense una planificació clara. Els carrers saturats, les escoles plenes, les llistes d’espera a la sanitat i la dificultat per accedir a serveis bàsics no són percepcions, són realitats quotidianes. En aquest context, aquestes autoritzacions signifiquen continuar incrementant la població en un territori limitat i fràgil. Les residències passives no són perfils qualssevol. Parlem de persones amb alt poder adquisitiu, amb capacitat d’invertir quantitats importants en immobles i amb una pressió econòmica que el ciutadà mitjà no pot assumir. Això té un impacte directe en el mercat de l’habitatge. Si avui ja és gairebé impossible per a molts joves i famílies trobar un pis a un preu assequible, què passarà quan s’afegeixin 200 noves demandes amb una capacitat de compra molt superior? El mercat no és neutre. Respon als diners. I quan els diners són abundants en un segment concret, els preus s’adapten a aquest segment. El resultat és clar, pisos més cars, lloguers tensionats i residents de tota la vida expulsats cap a la perifèria o directament fora del país. A més cal preguntar-se quin retorn real aporten aquestes residències passives a la cohesió social. No parlem de persones que vinguin a treballar en sectors estratègics o a cobrir mancances professionals. Parlem d’un atractiu fiscal i patrimonial. Mentrestant els serveis públics, sanitat, educació, infraestructures han de continuar dimensionant-se per a una població creixent, amb el cost que això suposa. Andorra no pot basar el seu futur només en l’atracció de capitals. Necessita estabilitat, qualitat de vida i equilibri. Continuar ampliant les residències passives sense una reflexió profunda sobre els límits de creixement és insistir en un model que ja mostra símptomes clars d’esgotament. Potser és moment de fer una pausa. De prioritzar l’accés a l’habitatge per als residents actuals, de reforçar serveis abans d’augmentar demanda, de decidir si volem ser un país sostenible o simplement un aparador per a grans fortunes.