Un model econòmic voraç

Durant el segle XX, Andorra va passar de ser un país d’emigrants a rebre immigrants procedents d’uns entorns propers, sense els quals no s’entendria la història recent. Aquests fluxos vinguts de fora, a més de transformar la societat, han estat constants des dels anys trenta del segle passat. S’intensifiquen amb els conflictes bèl·lics que van fer d’Andorra un territori de trànsit i acollida de refugiats, una part dels quals es va instal·lar i va contribuir al gran canvi del país, a partir de la segona meitat de segle. Espanyols, francesos i portuguesos constitueixen la nota dominant de l’Andorra del segle XX. Amb el nou mil·lenni s’afegeixen els procedents d’Amèrica Llatina, migrants que venen de lluny i han començat a col·laborar en una nova estructura demogràfica. Així, al creixement demogràfic actual, a excepció dels portuguesos, contribueixen tots els col·lectius històrics, als quals s’afegeixen argentins, colombians, peruans i xilens, que aporten ja el 7% de la població. Tots ells conformen un mosaic de nacionalitats que s’amplia amb els arribats amb motiu de l’obertura econòmica, al voltant dels quals gira el mercat immobiliari actual.

La immigració, lligada a un model econòmic que demana mà d’obra i facilita l’arribada de residents fiscals, contribueix al creixement demogràfic molt més que el creixement vegetatiu: nou de cada deu persones en què s’incrementa la població venen de fora. Les comparacions amb realitats properes ajuden a situar-se en un context més ampli; mentre que a Andorra la població estrangera representa el 55%, a Catalunya tan sols és del 18%. La població ha crescut gairebé un 22%, en tan sols deu anys, molt per sobre del 9% que ha experimentat Catalunya en el mateix període.

L’augment demogràfic no té en compte els límits territorials que es deriven de la mateixa geografia del país i que, fins i tot, repercuteix en la comarca de l’Alt Urgell. Algun sector econòmic prefereix potenciar els temporers i fronterers, sense assumir els inconvenients del creixement. Aquest model voraç, que gira al voltant del turisme i la construcció, té data de caducitat. Prioritzar el creixement econòmic, menystenint els impactes socials i ambientals, és obviar les condicions en què les futures generacions assumiran el país.