Pa per avui

Hi ha decisions polítiques que fan olor de pa calent. Reconforten i fan sensació d’abundància immediata. Però l’endemà, quan el rebost és buit i l’aroma s’ha esvaït, la gana torna amb més força. Durant dècades, en matèria climàtica, hem governat així: pa per avui i gana per demà.

Invertir en prevenció semblava car, gairebé un caprici d’ecologistes. Renaturalitzar les ribes dels rius, ordenar el territori sense cedir al lobby del ciment o apostar de debò per la transició energètica era presentat com un luxe inassumible. Sempre hi havia una urgència més vistosa, una rotonda més prioritària o un interès particular que no podia esperar. Així, ajornar es va disfressar de prudència. Però no fer res també és una decisió. I sovint és la més cara.

Ara la factura arriba. Augmenta la despesa pública per riuades, esllavissades i incendis cada cop més intensos. En un país de muntanya com Andorra, la vulnerabilitat és evident: el retrocés estructural de la neu –encara que aquest hivern nevi amb generositat–, l’impacte en el model turístic i uns riscos naturals que no entenen de pressupostos ni de cicles electorals. L’esllavissada a la carretera del costat francès, amb setmanes d’accés tallat i conseqüències econòmiques evidents, no és una anècdota meteorològica. És la factura.

Cada euro que no es va invertir en prevenció es paga avui multiplicat. El que es destina a reparar danys és el que deixa d’anar a escoles, a la sanitat o a polítiques d’habitatge. La inacció no era estalvi: era un deute ajornat. I no podem al·legar ignorància. Els informes hi eren. Les advertències, també.

Arribats aquí, la frontera entre error i negligència és visible. Governar no és ajornar decisions incòmodes, sinó protegir el bé comú. I quan, tot i conèixer els riscos, es va optar deliberadament per no actuar, no parlem només d’una mala decisió política. Parlem de responsabilitats jurídiques. Si la inacció conscient davant un risc previsible ha generat danys col·lectius i un cost milionari per a l’erari públic, això no és només imprudència: pot ser prevaricació per omissió. La factura la paguem tots. Les responsabilitats no haurien de ser compartides, perquè la natura no prescriu ni té pietat.