Fragilitat

Un llapis esmolat m’acompanya aquests dies per subratllar paraules i expressions de Vivències d’un canillenc de Jaume Rossa i Naudí, publicat per Anem editors. Nascut el 1927, l’autor explica com era la vida a Andorra quan ell era petit i jovenet i ho fa amb un estil senzill i natural, però amb un repertori lèxic extraordinari. Paraules que s’estan perdent perquè han caigut en desús, en part perquè el món ha canviat molt de pressa, però també perquè el nostre parlar s’està empobrint a una velocitat fulminant i la normalització del català bandeja els dialectalismes i localismes, que en el cas de les parròquies altes estava fortament influït pel francès. Expressions salpebrades i gustoses com «fer el tastet» ―per comprovar que les llangonisses el dia de matança estaven ben amanides―, que quan la canalla feia disbarats se’ls deia que eren uns «estarrabaldats», o que amb les maltempsades les «espanes» de les cases podien «esbudellar-se». Hi ha paraules de sonoritat suau que conviden a dir-les en veu baixa, com gatolins, surja, sauzi o salitar, i d’altres amb què podries omplir-te la boca amb les vocals de la salsafraja o somriure amb els ingressos que garantia l’eixivern ―com ha batejat amb gràcia el ministeri de Cultura el festival de creadors digitals en català, que tindrà lloc la setmana vinent.

Encara no he acabat el llibre, però una de les parts que més m’ha agradat són les pàgines dedicades a explicar com les canalles es fabricaven els seus propis esquís. Triaven pins que tenien el peu blegat per la neu, amb una aixola els aprimaven i donaven forma, improvisaven la fixació amb una veta de cuiro o un blegat de llauna, i feien els bastons amb fusta de salic o avellaner. No tenien guants. «Esquiàvem quan no teníem escola. I quan feia sol. L’esquiada era curta perquè sempre se’ns acabava trencant alguna cosa i no teníem temps per passar fred. Però ens ho passàvem bé», conclou. En el temps en què alguns arbres tenien nom ―com el clop del «Ferrerfoll»― els andorrans vivien en contacte directe i permanent amb una natura sempre poderosa. Avui ens n’hem allunyat tant que hem oblidat la nostra fragilitat i necessitem alarmes i avisos. Una esllavissada o un arbre caigut ens col·lapsen i, en canvi, volem continuar creixent?