La impossible reforma

Fa 29 anys, el 1996, es va publicar el primer informe relatiu al futur de les pensions de jubilació. I, des de fa uns 10 anys, s’han anat difonent regularment uns estudis actuarials relatius al fons de reserva, en aplicació de les prescripcions legislatives vigents. Tots aquests instruments coincideixen en la seva conclusió. El sistema creat l’any 1968 té els anys comptats, atès que es fonamenta en uns criteris que, avui dia, no tenen cap més validesa.

D’una banda, unes cotitzacions que no han conegut quasi cap revaloració mentre que, de l’altra, l’esperança de vida s’ha anat allargant. Prova n’és que un senzill càlcul matemàtic evidencia que amb uns escassament 10 anys, qualsevol jubilat recupera les cotitzacions efectuades durant tota la seva vida laboral, mentre que, en països similars al nostre, aquest retorn necessita entre 17 i 25 anys. Per tant, al cap d’aquest curt període, el finançament de les pensions de jubilació no incumbeix més els cotitzants, però sí l’erari públic, almenys de forma indirecta. Aquesta situació implica que els responsables de la CASS, de forma incansable, no parin d’intervenir públicament per sol·licitar una reforma profunda que permeti fer front als pagaments futurs, tenint en compte, a més a més, la suma importantíssima que representen els punts ja adquirits, que ronden diversos milers de milions d’euros. Tot i això, alguns continuen volent minimitzar aquesta advertència i, encara avui en dia, esperem que unes mesures imprescindibles siguin decidides per evitar un col·lapse que, ben segur, arribarà d’aquí a pocs anys. Certament, en el moment actual, uns mesos abans d’unes eleccions, sembla difícil que els diferents grups polítics construeixin un consens per a unes decisions que, no podem deixar-ho de banda, seran traumàtiques per als uns i per als altres, assegurats i empreses. Ara bé, aquesta absència de voluntat política, per no dir de demagògia en certs casos, només tindrà l’efecte de retardar en el temps una reforma que no es pot defugir. Ho podem lamentar, però també cal constatar que en alguns països propers, no tots sortosament, s’articula la mateixa dinàmica falsa i il·lusòria de refús de la realitat.