Prohibir les xarxes?

No es pot, ni es podrà. I ho dic amb tristesa, perquè soc dels que estan convençuts que les xarxes socials tenen un costat nociu per als menors, però també amb una mica de decepció personal: em dedico professionalment a la comunicació online i conec bé com funcionen.

Internet porta incorporat, al seu ADN, la capacitat d’esquivar gairebé qualsevol intent de prohibició, control o censura. Si el lector sap on anar, amb quatre clics tindrà a la pantalla el millor i el pitjor del món, i no és cap exageració.

L’única manera d’“aturar” la xarxa seria tallar-la, però mentre hi hagi un navegador i una connexió, el contingut hi serà. Perquè aquesta és la clau: el problema no només és en la plataforma sinó principalment en el contingut.

A més, les xarxes socials tal com les vam conèixer fa vint anys ja no existeixen. Avui són unes màquines de distracció gairebé perfectes que no estan dissenyades per connectar persones, sinó per retenir-nos el màxim de temps possible. Són, probablement, el vehicle publicitari més eficient de la història: s’alimenta de la nostra atenció, del nostre temps vital, i explota somnis, pors, frustracions i maneres de pensar. El que veiem ja no respon als amics o als interessos genuïns, sinó a les decisions d’un algoritme que decideix què ens indigna i què ens commou.

Per a un adult, aquest ecosistema pot ser entreteniment, debat o una via d’evasió. Però per a un infant pot convertir-se en un al·lucinogen digital: un pseudounivers brillant i buit que distorsiona la imatge del món i de si mateix, i que obre la porta a riscos que fins fa poc els pares amb prou feines podíem advertir.

Però si prohibir és una batalla perduda, a les famílies ens queda el recurs més potent: educació, criteri i temps de qualitat. Aquesta és la veritable kriptonita. I no per demonitzar la tecnologia, sinó per assegurar-ne un ús responsable i perquè, quan toqui, ells puguin gaudir de les xarxes sense que les xarxes se’ls mengin en la seva innocència.