Enxarxats

Aquests dies, aquí i en alguns allàs, una part de la conversa col·lectiva ha girat entorn de les xarxes socials. I ha estat desolador. I també molt il·lustratiu de com debatem en l’àmbit públic i de com abordem els reptes que tenim com a societats. En alguns casos, fugint d’estudi, minimitzant o no fent cas de tota l’evidència que ens alerta en una mateixa direcció simplement perquè ens altera rutines, perquè ens limita el consum de coses a què som addictes o perquè com a bons nens consentits que som, no ens agrada que ningú ens digui què fem malament –res que no veiéssim ja amb els espais lliures de fum, els controls d’alcoholèmia o els cinturons de seguretat. Tampoc no podien faltar les crides a mesures que sabem que no funcionen –assenyalem sempre la inacció o la tebiesa de les institucions, però som els primers que ens arrapem a la mandra i a subterfugis quan ens convé–, com si fos possible batallar únicament des de la pedagogia contra gegants dissenyats i alimentats per aconseguir l’efecte contrari. I, sobretot, per descomptat, les fal·làcies. Com la de fer veure que la cosa va de llibertat d’expressió quan va de tota una altra cosa, quan sabem que el que ens alerta del que circula per Telegram no són les idees, sinó formes de violència i recursos per poder executar-les. O la de fer veure que les xarxes que s’assenyalen són xarxes lliures (quan els primers que es van carregar la idea mateixa de xarxa són els que les van dissenyar per al seu benefici econòmic i polític) i pretendre que s’estan atacant aquestes xarxes lliures quan el que es pretén combatre és la manera com estan configurades, de la mateixa manera que un concert no és problemàtic, però un concert on s’agafin nanos de 10 anys i se’ls empenyi fins a sales on els esperen tot de ratlles llestes per ser esnifades sí que ho seria. O encara la del recurs fàcil a la mala fama de la prohibició quan, si ho giréssim, ningú li donaria permís d’obertura a cap negoci que expliqués que vol fer el que sabem que fan xarxes com X o Instagram. O, la meva preferida, la de dibuixar la situació com una voluntat de silenciar certes posicions ideològiques, quan són aquestes posicions ideològiques les que més espai mediàtic ocupen en un context on la finestra d’Overton ja no pot obrir-se més cap a l’extrema dreta. Doncs això, desolador.