Quan la IA entra a la motxilla

Hi ha papers que no fan soroll quan arriben. No venen anunciats ni generen debat públic. Simplement apareixen dins la motxilla d’un infant, plegats amb la mateixa naturalitat que una circular o una autorització per a una sortida escolar. I n’hi ha que aquests dies han provocat una pregunta tan simple com incòmoda: què estem autoritzant exactament quan la tecnologia entra a l’aula?

No he vist el document sobre la IA. No sé què diu ni com està redactat. Per això cal ser prudent. Però la prudència no és silenci, sinó responsabilitat. I quan es parla de l’ús de sistemes d’intel·ligència artificial en programes educatius que afecten infants, aquesta responsabilitat obliga a mirar més enllà del tràmit.

La intel·ligència artificial no és una eina neutra. Pot recollir dades, inferir patrons i influir en conductes. En adults ja genera debats ètics. En criatures, que encara construeixen la seva autonomia i identitat, aquests debats són encara més delicats.

Per això entitats com UNICEF han fixat principis clars quan la IA entra en contacte amb infants. No per frenar la innovació, sinó per garantir que no es fa a costa dels seus drets. Protegir les dades personals no és una qüestió administrativa: és evitar que informació sensible –veu, imatges, comportaments o ritmes d’aprenentatge– acabi amb usos aliens a l’educació.

Hi ha, a més, una qüestió menys visible però clau: el biaix, també l’emocional. Quan una tecnologia interpreta o respon a una criatura, influeix en com aquesta entén l’error, l’esforç o la frustració. I això, en edats primerenques, forma part del procés de créixer.

UNICEF parla de transparència, responsabilitat i interès superior de l’infant. De preparar-los per conviure amb la tecnologia, sí, però no de convertir-los en objectes d’experimentació ni en fonts de dades prematures. I recorda una evidència sovint oblidada: no tot el que és possible és necessari. La innovació educativa no pot substituir allò essencial –el joc, la paraula, la relació humana– sinó, com a molt, complementar-ho amb criteris clars.

Potser el paper que alguns pares han trobat a la motxilla ho té tot això en compte. Potser no. Però precisament per això, la pregunta és legítima. Signar una autorització no hauria de ser un acte automàtic, sinó una confiança informada.

Perquè hi ha papers que pesen poc dins d’una motxilla. Però el que autoritzen pot pesar molt en la vida d’una criatura.