Es busquen àgores

Del futur del país. De demografia, de creixement urbanístic, de models econòmics. De teoria del coneixement, de periodisme, d’informació, de desinformació, de ciència. De les derives d’algunes democràcies actuals i d’alternatives a aquest fracàs col·lectiu, tant de teòriques com de pragmàtiques. D’assertivitat i de maneres de parlar-nos, de graus de compromís amb la feina, de models d’organització i de presa de decisions, de cultures organitzatives. Dels impostos i del sentit que tenen, de desigualtat, d’individualisme. I fins i tot d’Europa, d’on ve, de què li passa i què no li passa, de cap a on va. Els darrers quinze dies m’he trobat al voltant de moltes taules –moltes de reals, alguna de metafòrica– on hem discutit una estona llarga sobre aquests i molts altres temes. En alguns casos, feia de moderador, en d’altres, d’orador principal, en d’altres encara, de participant ras, i en algunes d’elles, d’oient amb molt poca activitat. De vegades, es tractava d’una reunió formal, oficial fins i tot; en d’altres, l’attrezzo el formaven els micros d’un estudi de ràdio o les cerveses del nostre bar de referència, i encara podria afegir com a entorns WhatsApp, Telegram, Bluesky i, contra pronòstic, la secció de comentaris d’aquesta columna, on un espia amic em va alertar que s’hi estava produint un intercanvi que valia la pena i amb termes prou acceptables. El punt comú de tot això que us comento? Que en tots aquests espais, i sobre tots aquests temes, s’hi van poder mantenir discussions crítiques, pausades i constructives, amb discrepàncies, amb divagacions, amb consensos clars o amb dissensos enriquidors. I una cosa més: que en tots aquests espais va emergir, en algun moment, una reflexió comuna: l’anhel de més espais de discussió pública. Que no, que ja sé que les masses no van pel carrer reclamant de manera decidida àgores adients per al debat públic. Però sí que cada cop que en fem un tastet, ens en quedem amb ganes de més. Que la discussió pausada i nutritiva no té tants additius addictius com l’scroll sense fi, però també genera adeptes. I potser ja va sent hora que ens ho creiem una mica més des dels mitjans de comunicació, les escoles, els museus, les institucions... Temps per pensar. Pensar per pensar. Val la pena intentar-ho, perquè ens cal més que mai.