Solidaritat?

En els darrers anys, a Andorra s’ha fet evident un fenomen que incomoda i, alhora, revela molt sobre la nostra societat. La pèrdua de la solidaritat de part dels que més tenen. Hi ha persones que guanyen molts diners, viuen envoltades de luxe i ostentació però són incapaces de fer un gest de solidaritat real quan es tracta d’ajudar els col·lectius vulnerables. No parlo de filantropia de postal, aquesta que consisteix a penjar una foto en un sopar benèfic, sinó d’accions concretes, continuades i sense expectatives de retorn mediàtic. La paradoxa és que aquestes persones acumulen béns, cotxes esportius o rellotges d’edició limitada però es mostren reticents a donar una petita part dels seus ingressos a entitats que treballen perquè els altres tinguin, si més no, les necessitats bàsiques cobertes. Certament, ningú està obligat a ser generós ni a assumir una mínima responsabilitat social. Andorra és un país petit amb una forta consciència comunitària i és precisament per això que sorprèn la fredor d’alguns dels seus nous referents econòmics. És legítim voler gaudir del propi èxit però també hauria de ser-ho entendre que la riquesa no té sentit si no ajuda a construir oportunitats per als altres. Potser el problema és cultural, hem convertit l’èxit en una cursa d’aparença i comparació quan hauria de ser un compromís amb el bé comú. Potser el problema és de referents, es premia qui presumeix i no qui ajuda. O potser, senzillament, hem normalitzat que el luxe sigui un fi en si mateix. Sigui com sigui, si Andorra vol continuar presumint d’un model social equilibrat, necessitarà més que impostos i discursos, necessitarà ciutadans amb sensibilitat i voluntat d’ajudar de veritat. Perquè al final, el que defineix una comunitat no és la mida del seu PIB ni el nombre de supercotxes circulant per l’avinguda Meritxell, sinó la capacitat d’ajudar els qui estan en situacions de desemparament o a aquelles institucions que se centren a cobrir les necessitats dels més vulnerables. I en això, encara ens queda molt camí per recórrer. Aquesta reflexió no busca culpables, sinó consciències, si alguns poden donar i no donen, el problema és la insensibilitat i la indiferència enfront de la vulnerabilitat.